No sóc del vent ni de la flama; tot calla al meu voltant i s’atenua. Com és en va que pensi en un destí més alt! Ara, només, ple de silenci, com la terra llaurada en caure el dia, redossat a l’abric de les muntanyes, en quietud i soledat espero la caiguda suau de la llavor. Tot és llavor: l’estrella de l’aurora, l’or del ponent, el so d’una campana, tot és llavor que brostarà potser. Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor? Cap força de l’altura no m’emporta. Joan Vinyoli
Anhelosa de vida, em recolzo a l’ampit de l’horitzó i amb cor esvalotat crido la primavera, matins clars amb cirerers florits; m’allunyo de llums d’hivern que crepiten com incendi dins del pit, esdevinc ocell que pacient espera l’arribada de dolços fruits.
Engalano l’esperit d'il·lusió i espargeixo llavors d'esperança arreu; si ràfegues de vent gosen atemorir-les, esquivo rabent les ventades mirant flors blanques i cel amorosit; res no és tan perfecte, com la tendresa d’un cirerer florit.
A diferència de les màquines, la nostra memòria es conforma en base a la nostra percepció, i un mateix fet es recordat i canviat de formes diferents per dos persones que l'hagin viscut. Amb l'agravant de que, a diferència de les màquines, la nostra memòria no es pot borrar.
A l'hort de casa, hi havia una prunera. A l'estiu en collíem les prunes groguenques de pell fina i brillant. Heu vist una prunera? No és pas un arbre majestuós, ni la flaire de les seves flors sacseja els sentits, ni els seus fruits tenen una vistositat envejable. La prunera és un arbre tímid i silent. A la tardor, es despullava de mica en mica, sense cap enrenou, i restava moixa fins a la primavera.
Recordo que feia una tardor suau. Aquella tarda el cel estava esquitxat de núvols rosats i el sol es delitava jugant-hi a fet i amagar abans d'anar-se'n a dormir. L'àvia hauria volgut escombrar les fulles escampades i amuntegar-les a un costat de l'arbre, però estava cruixida de dolor. El reuma la posseïa com un amant obstinat, torçant-li els dits com branques d'olivera, fent-la defallir cada dues passes. I jo era una nena petita que jugava sota el porxo a fer menjars a la nina amb les herbes i les pedretes de l'hort. A casa no hi havia ningú més.
Com es va iniciar el foc és un misteri. I, de fet, és el que menys importa en aquesta història. En un tres i no res, la prunera era una teia, i les fulles, en flames, no deixaven apropar-s'hi. A casa només hi era l'àvia, una dona que havia perdut l'agilitat. Només ella i jo. Les nenes petites no saben què es fa amb una prunera encesa, llevat de mirar-se-la i esperar que el foc redueixi l'arbre al no-res. Hi ha una perversitat inexplicable en el gust dels infants. L'espectacle del fum grisós i les flames d'un roig intens em produïen un plaer inusual. De sobte, va arribar la mare. Ella no va restar immòbil. Va agafar un cubell ple d'aigua i la va llençar a la soca. "Au, ajuda'm", em va dir. Però jo continuava embadalida, com si no fos allà enmig del jardí amb les fulles seques cremant i la prunera a punt d'esfondrar-se.
Els pares mai no em van retreure la manca de determinació. Era petita, ja se sap. Al jardí hi vam plantar una magnòlia en el lloc de la prunera. Heu vist alguna vegada com són d'encisadores les magnòlies? La seva bellesa, però, mai no ha pogut esborrar la prunera del record. Ara que ja no tinc magnòlia ni jardí però que em resta la memòria, m'adono que allò que va passar aquell capvespre tardorenc era premonitori: aquella fascinació pel foc, aquella manca de determinació davant la catàstrofe... He comès el mateix error una vegada i una altra, sense saber que l'amor és com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocinet de cendra enterrat a l'ànima. Davant l'amor cal gosadia, perquè de res serveix una magnòlia de flors blanques si allò que ens estimem és una prunera.
Hi ha qui diu que la Fe te una repercussió en nosaltres semblant al efecte placebo. No es cert, te una força superior. No sols ens fa mes portadors els mals moments, si no que ens cura de malalties del cos i de la ment (ja no goso a dir del esperit). Tot i això, cap religió, cap sistema sanitari, quasi cap filosofia ni ciència s'interessa per investigar la influència que te la fe en nosaltres. Hi ha por al que es trobi ? Estic segur que la resposta esquerdaria la realitat en que estem tant segurs.
Sovint ens passa que sabem mes el que no volem que el que volem. Es una mala pràctica viure a la contra, però si no hi ha mes remei, al menys, això ens situa on som.
El vent juga amb el molí i amb la rosa desclosa. Matinet matí, no ballis amb la calitja. A l’escarabat bum bum les ales li frisen. Les flors de la perera riuen i riuen. Una mica de cel blau, una mica mica. El núvol empeny el núvol i llisca que llisca. Qui puja la muntanya? El caragol que treu banya. El sol s’encén i s’apaga, albó, romaní, argelaga. El sol s’apaga i s’encén, farigola, romeguer. El sol és aquí, entre la rosa i el molí. Matinet matí, les bruixes es pentinen. El sol és aquí. Ai! Que es menja la calitja! Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Acollats a algunes parets hi han ferros per lligar als animals. La utilitat s'ha perdut, però apareixen com un record visual. Son com els apèndix de les cases : parlen d'una antiga funció que no tornarà. O si ?
HI han coses a la vida que son com radars de carretera. Llocs, persones, activitats que en un moment donat ens han donat un ensurt. Cal mantenir present els radars de carretera de la vida, no fos cas que ens tornessin a posar un altra multa...
Un ànec i una oca damunt d’una roca embullen la troca i toca a qui toca. Ni l’ànec és soca que sembli una lloca ni l’oca és tan oca que arribi a tanoca.
De vegades trobo a faltar la natura. El contacte amb el terra, l'olor dels arbres, els sorolls, el vent ... Sovint, després d'aquesta sensació, miro al cel i recordo : si, encara es aquí.