dissabte, 31 d’agost del 2019

divendres, 30 d’agost del 2019

Rosa.




Poma.


Tot just havia conclòs Nasruddin la seva al·locució quan un bromista entre els assistents li va dir: «En lloc de teixir teories espirituals, per què no ens mostres una cosa pràctica ?».

El pobre Nasruddin va quedar absolutament perplex. «Quina classe de cosa pràctica vols que et mostri?», Li va preguntar. Satisfet d'haver mortificat al mul·là i de causar impressió als presents, el bromista va dir: «Mostra'ns, per exemple, una poma del jardí de l'Edèn».

Nasruddin va prendre immediatament una poma i se la va presentar a l'individu. «Però aquesta poma», va dir aquest, «està dolenta d'una banda. Segurament una poma celestial hauria de ser perfecta ».

«És veritat. Una poma celestial hauria de ser perfecta », va dir el mul·là. «Però, donades les teves reals possibilitats, això és el més semblant que mai podràs tenir a una poma celestial».

Pot un home esperar veure una poma perfecta amb una mirada imperfecta?

O detectar la bondat en els altres quan el seu propi cor és egoista?

dijous, 29 d’agost del 2019

Àmfora.


Un dia, un pescador al recollir la seva xarxa va tobar-hi una àmfora.

Al obrir-la va sortir un geni. El geni agraït al veure's lliure li va dir al home :

- Demana'm tres desitjos i te'ls concediré.

- M'agradaria -va dir el pescador- que em fessis prou intel·ligent com per fer la elecció perfecta dels altres dos desitjos.

- Fet -va dir el geni-. Ara dis-me : quins son els altres dos desitjos ?

- Gràcies, no tinc mes desitjos.

dimecres, 28 d’agost del 2019

Esmorzar.

Així com fem per alimentar el cos, pensem en alimentar l'anima.

Demana menys i aprofita mes.


dimarts, 27 d’agost del 2019

El ruc.

L’ASE
Un dia, un ase d’una pagesa va caure en un pou. L’animal es va posar a plorar, mentre la pagesa rumiava què podia fer. Finalment va decidir que l’animal ja era vell i el pou sec, per la qual cosa podia aprofitar-ho per tapar el pou, sense treure l’ase.
Va demanar a tots els seus veïns que vinguessin a ajudar-la. Tots van agafar una pala i van començar a tirar terra al pou. L’ase es va adonar del que passava i va tornar a plorar desesperadament. Després, amb gran sorpresa per a tots, es va tranquil·litzar.
Després d’unes quantes palades de terra, la pagesa va mirar al fons del pou i es va sorprendre del que va veure: a cada palada de terra, l’ase se sacudia la terra i donava un pas amunt. Mentre els veïns seguien tirant terra damunt de l’animal, ell se la sacudia i feia un altre pas amunt.
Aviat van veure tots sorpresos com l’ase arribava fins a la boca del pou i en sortia trotant.
(La vida ens tirarà sovint terra al damunt, tot tipus de terra… però hem de saber espolsar-nos-la i fer un pas amunt!).

dilluns, 26 d’agost del 2019

Cigonya.

Paciència no es la habilitat d'esperar, si no la de mantenir una bona actitud mentre esperes.

diumenge, 25 d’agost del 2019

Cultures.



No ens preguntem quin propòsit útil hi ha al cant dels ocells, cantar és el seu desig des que van ser creats per cantar. De la mateixa manera no hem de preguntar per què la ment humana es preocupa per penetrar els secrets del cel... La diversitat dels fenòmens de la natura és tan gran i els tresors que amaguen els cels tan rics, precisament perquè la ment del home mai es trobi mancat del seu aliment bàsic.

Johannes Kepler

dissabte, 24 d’agost del 2019

Picant.


El cèlebre i contradictori personatge sufí Mulla Nasrudín va visitar l'Índia.

Va arribar a Calcuta i va començar a passejar per una de les seves bigarrades carrers. Tot d'una va veure un home que estava a la gatzoneta venent el que Nasrudín va creure que eren dolços, encara que en realitat es tractava de chiles picants. Nasrudín era molt llaminer i va comprar una gran quantitat dels supòsits dolços, disposat a donar-se un gran afartament.

Estava molt content, va seure en un parc i va començar a menjar xilis amb voracitat. Res més mossegar el primer dels xilis va sentir foc al paladar. Eren tan picants aquells "dolços" que se li va posar vermella la punta del nas i va començar a deixar anar llàgrimes fins als peus. No obstant això, Nasrudín continuava duent-sense parar els xilis a la boca. Esternudava, plorava, feia ganyotes de malestar, però seguia devorant els xilis.

Sorprès, un passejant es va aproximar a ell i li va dir:

- Amic, ¿no sap que els chiles només es mengen en petites quantitats?

Gairebé sense poder parlar, Nasrudín comento:

- Bon home, creu-me, jo pensava que estava comprant dolços.

Però Nasrudín seguia menjant xilis. El passejant va dir:

- Bé, està bé, però ara ja saps que no són dolços.
- Per què segueixes menjant?

Entre tos i sanglots, Nasrudín va dir:

- Ja que he invertit en ells els meus diners, no els vaig a tirar.

Mestre: No siguis com Nasrudín. Presa el millor per la teva evolució interior i llança l'innecessari o perniciós, encara que hagis invertit anys en això.

divendres, 23 d’agost del 2019

dijous, 22 d’agost del 2019

Bledes.


No me gustan las acelgas.


Pero vamos Pablo, ya estamos con lo de siempre –protestó su madre.
Sí… –reconoció cabizbajo.
Su madre suspiró armándose de paciencia.
Si ya sabes que al final te las tienes que terminar comiendo… -argumentó tratando de evitar la historia de todos los lunes-. Anda, vamos, cómete las acelgas.
Sí, lo sé –volvió a repetir aún con la mirada en el plato-. ¡Pero esta vez será distinto! –se alzó de la silla y clavó desafiante los ojos en los de su madre-. ¡No me las voy a comer! ¡Se acabaron las acelgas!
Paula suspiró de nuevo, esta vez más profundamente.
Vamos cariño, no te me pongas así –trató de ser más conciliadora-. Si son sólo un platito de acelgas, que ya te he puesto pocas porque sé que no te gustan.
¡Que no! ¡Que basta de acelgas! ¡Son asquerosas!
Pues mi amor, sabes que sin acelgas no hay ordenador…
Noooo… –protestó Pablo.
Se agachó para coger la servilleta que había caído al suelo y se volvió a sentar de mala gana. Observó con recelo aquella viscosa masa verde que se erguía imponente en el plato. Le clavó la cuchara con todas sus fueras e hizo una primera tentativa de llevársela a la boca. En cuanto la masa verde hizo contacto con sus labios, no lo pudo soportar.
¡Que no mamá, que no! –estalló- Que al igual que a ti te gusta el vecino de enfrente, a mí no me gustan las acelgas.
¡Pero vamos! ¿Se puede saber qué tonterías dices? -¿de dónde habría sacado Pablo aquella absurdidad? Se ruborizó Paula-. ¡Anda cállate, y cómetelas de una puñetera vez que ni las has probado!
A Pablo se le enturbió la mirada. Tragó saliva y ya le entró aquella desagradable sensación de arcadas. Su madre se apresuró a pegarle otro grito y a Pablo le saltaron las lágrimas de los ojos. Las acelgas se empezaron a mojar. A la pobre madre de Pablo se le rompía el corazón cada vez que su hijo lloraba. Trató de consolarle diciéndole que el plato se iba a convertir en una sopa de acelgas y que así aún sabrían peor. Las lágrimas y sollozos de Pablo brotaron aún con más fuerza, él odiaba la sopa. Le siguió insistiendo que no, que comer acelgas era lo peor del mundo, peor que cuando su hermana le robaba sus peluches, peor que cuando a ella se le quemaba el arroz y se ponía histérica. Paula contraatacaba de nuevo con el ordenador, con la televisión, con los dichosos peluches… Pablo berreaba y berreaba, berreaba cada vez más.
El toma y daca siguió varios minutos hasta que a Paula se le acabó la paciencia y dio un mamporrazo en la mesa. Pablo quedó mudo del sobresalto. El plato de acelgas tembló.
¡Ya está bien! –vociferó. Suspiró una tercera vez aún más profundamente tratándose de calmar-. ¿Pero es que Pablo, no lo entiendo, por qué no te comes las acelgas sin son iguales que las espinacas?
Pablo la miró sorprendido. La respuesta era evidente.
Porque las espinacas molan.
¿Cómo que molan?
Pues claro, se las come Popeye.
La madre de Pablo entonces lo vio claro y cambió de estrategia.
¿Pero tú no sabes la historia del monstruo de las acelgas? –le preguntó a Pablo.
No… –contestó él tímidamente.
Pablo se sentó atento. Igual las acelgas también eran guays y él no lo sabía.
Pues mira, había una vez, en un mundo muy lejano, un pequeño monstruo al que no le gustaban las acelgas –empezó a narrar Paula-. El pequeño monstruo las arrinconaba día tras día en una esquina de la mesa, hasta que una mañana se levantó y encontró que el plato de acelgas había desaparecido –se detuvo-. El inconsciente Verdi, que así se llamaba el monstruo, se puso muy contento, pero a partir de entonces, cada noche, tuvo pesadillas con las acelgas –prosiguió-. Atormentado, Verdi decidió recorrer el mundo hasta dar con el plato de acelgas para enfrentarse con él –Paula escenificaba el cuento cada vez con más ímpetu-. Valeroso, Verdi cruzó ciénagas y pantanos, atravesó grutas y cuevas, hasta llegar exhausto, tras años de travesía, al limbo donde van todas las acelgas olvidadas –la historia se le estaba yendo de las manos-. El plato de acelgas le esperaba desafiante al borde de un acantilado. El viento soplaba con fuerza y la cabellera de Verdi se ondulaba… como una acelga –no, no, eso no estaba bien-. Verdi se le acercó lentamente y alzó el tenedor para ensartar de una vez por todas a la viscosa masa verde –trató de reconducir la situación-. Dudó un instante al recordar la áspera sensación de la verdura deslizándose por su garganta –ya era demasiado tarde, pensó Paula, se había dejado llevar por su imaginación y ya no había vuelta atrás-, tiempo suficiente para que la horda de acelgas del limbo maldito le engulleran para siempre convirtiéndole en el terrorífico monstruo de las acelgas –terminó con una vil carcajada.
Pablo se quedó atónito mirando alternativamente a su madre y al plato. Estuvieron unos momentos sin decir nada hasta que Paula no pudo más y rompió el silencio.
Y ahora ¿qué? –inquirió nerviosa- ¿No te las vas a comer?
Mamá, me dan miedo las acelgas.

Fromatge.

Auca del formatge vivent o com se feve el formatge.

dimecres, 21 d’agost del 2019

dimarts, 20 d’agost del 2019

dilluns, 19 d’agost del 2019

Aigua.


«Hi va haver una vegada un rei que va dir als savis de la cort: - M'estic fabricant un preciós anell. He aconseguit un dels millors diamants possibles. Vull guardar ocult dins de l'anell algun missatge que pugui ajudar-me en moments de desesperació total, i que ajudi als meus hereus, i als hereus dels meus hereus, per sempre. Ha de ser un missatge petit, de manera que càpiga sota del diamant de l'anell.

Tots els que van escoltar eren savis, grans erudits; podrien haver escrit grans tractats, però donar-li un missatge de no més de dues o tres paraules que li poguessin ajudar en moments de desesperació total ...

Van pensar, van buscar en els seus llibres, però no podien trobar res. El rei tenia un ancià servent que també havia estat servent del seu pare. La mare del rei va morir aviat i aquest servent se'n va ocupar, per tant, el tractava com si fos de la família. El rei sentia un immens respecte per l'ancià, de manera que també ho va consultar. I aquest li va dir:

-No sóc un savi, ni un erudit, ni un acadèmic, però conec el missatge. Durant la meva llarga vida a palau, m'he trobat amb tota mena de gent, i en una ocasió em vaig trobar amb un místic. Era convidat del teu pare i jo vaig estar al seu servei. Quan se n'anava, com a gest d'agraïment, em va donar aquest missatge -el ancià el va escriure en un diminut paper, el va doblegar i l'hi va donar al rei-. Però no ho llegeixis li va dir mantén amagat en l'anell. Obre'l només quan tota la resta hagi fracassat, quan no trobis sortida a la situació.

Aquest moment no va trigar a arribar. El país va ser envaït i el rei va perdre el regne. Estava fugint en el seu cavall per salvar la vida i els seus enemics el perseguien. Estava sol i els perseguidors eren nombrosos. Va arribar a un lloc on el camí s'acabava, no hi havia sortida: davant hi havia un precipici i una profunda vall; caure per ell seria la fi. I no podia tornar perquè l'enemic li tancava el camí. Ja podia escoltar el trotar dels cavalls. No podia seguir cap endavant i no hi havia cap altre camí ...

Tot d'una, es va acordar l'anell. El va obrir, va treure el paper i allí va trobar un petit missatge tremendament valuós: Simplement deia "AIXÒ TAMBÉ PASSARÀ".

Mentre llegia "això també passarà" va sentir que planava sobre ell un gran silenci. Els enemics que el perseguien havien d'haver perdut al bosc, o havien de haver-se equivocat de camí, però la veritat és que a poc a poc va deixar d'escoltar el trot dels cavalls.

El rei se sentia profundament agraït al servent i al místic desconegut. Aquelles paraules havien resultat miraculoses. Va doblegar el paper, va tornar a posar-lo en l'anell, va reunir als seus exèrcits i va reconquerir el regne. I el dia que entrava de nou victoriós a la capital hi va haver una gran celebració amb música, balls ... i ell se sentia molt orgullós de si mateix. L'ancià estava al seu costat al carro i li va dir: -Aquest moment també és adequat: torna a mirar el missatge.

-Què vols dir? -va preguntar el rei-. Ara estic victoriós, la gent celebra la meva tornada, no estic desesperat, no em trobo en una situació sense sortida.

-Escolta -va dir el vell-: aquest missatge no és només per a situacions desesperades; també és per a situacions agradables. No és només per quan estàs derrotat; també és per quan et sents victoriós. No és només per quan ets l'últim; també és per quan ets el primer. El rei va obrir l'anell i va llegir el missatge: "Això també passarà", i novament va sentir la mateixa pau, el mateix silenci, enmig de la multitud que celebrava i ballava, però l'orgull, l'ego, havia desaparegut. El rei va poder acabar de comprendre el missatge. S'havia il·luminat. Llavors l'ancià li va dir:

-Recorda que tot passa. Cap cosa ni cap emoció són permanents. Com el dia i la nit, hi ha moments d'alegria i moments de tristesa. Accepta'ls com a part de la dualitat de la naturalesa perquè són la naturalesa mateixa de les coses.»

diumenge, 18 d’agost del 2019

Roure.


Hi havia una vegada un jardí plantat de tarongers, pomeres, pereres, rosers ... La bellesa, l'harmonia i el color inundaven el lloc. També habitava en ell un arbre trist. Estava desorientat i trist perquè no sabia què era i això ho deprimia fins a la desesperació.

-El que realment et falta és concentració - li deia la pomera convençut del seu saber fer - intenta-ho amb totes les forces i podràs tenir belles i saboroses pomes. Míra'm a mi ... Veus que fàcil és?

-Que ximpleria! No escoltis a aquest ignorant. Pomes ... Que vulgaritat! És molt més senzill i bell produir roses. Adornen el jardí, el perfumen ... És el que has de fer: roses boniques.

L'arbre escoltava els suggeriments i ho intentava tot sense èxit. Com no aconseguia ser com els altres, la seva frustració augmentava dia a dia. Un dia va arribar al jardí un mussol. Quan va veure la desesperació de l'arbre li va dir:

-Mira, no et preocupis en absolut! No hi ha raó per a això. El teu problema no és tan greu. És el mateix que pateixen molts éssers a la terra. Vaig a donar-te un consell que és la solució al que et passa. No dediquis la teva vida a intentar ser com els altres volen que siguis. Es tu mateix. Observa't, coneix-te, estima't molt com el que ets, no com et diuen que siguis. Per aconseguir-ho, escolta la teva veu interior ...

-¿Ser jo mateix? ... ¿Conèixer-? ... ¿estimar-me molt? ... ¿Escoltar la meva veu interior? ... L'arbre es va desesperar perquè no sabia com es feia això. El mussol va exclamar: Pots fer-ho i has de fer-ho. En això has de posar tot el teu afany. Relaxa't i mira en el teu interior. Escolta-ho!

Finalment l'arbre va comprendre el que havia de fer. Es va asserenar, va tancar els ulls i les orelles i es va escoltar a si mateix. Una veu en el seu interior li deia:

-Tu mai donaràs pomes perquè no ets una pomera. No floriràs roses a la primavera perquè no ets un roser ... Ets un roure. Tu destí és créixer fort i fer-te gran per donar aixopluc a les aus. Donar bona ombra per al descans dels caminants. Formar part de la bellesa d'un paisatge, per al delit de la natura ... Aquest ets tu. Tens una missió: compleix-!

Davant d'això, l'arbre es va reconèixer i va adquirir força i seguretat. Va exercir de roure i va recuperar per sempre la seva autoestima. Així, va omplir el seu espai i tots van aprendre a respectar-lo. Perquè es va posar al seu lloc i, sobretot, es respectava ell mateix i això és el que transmetia als altres.

dissabte, 17 d’agost del 2019

Dolomites.


Historia completamente absurda.

Hace ya cuatro días, mientras me hallaba escribiendo con una ligera irritación algunas de las páginas más falsas de mis memorias, oí golpear levemente a la puerta pero no me levanté ni respondí. Los golpes eran demasiado débiles y no me gusta tratar con tímidos.
Al día siguiente, a la misma hora, oí llamar nuevamente; esta vez los golpes eran más fuertes y resueltos. Pero tampoco quise abrir ese día porque no estimo absolutamente a quienes se corrigen demasiado pronto.
El día posterior, siempre a la misma hora, los golpes fueron repetidos en tono violento y antes de que pudiese levantarme vi abrirse la puerta y adelantarse la mediocre figura de un hombre bastante joven, con el rostro algo encendido y la cabeza cubierta de cabellos rojos y crespos que se inclinaba torpemente sin decir palabra. No bien encontró una silla se arrojó encima y como yo permanecía de pie me indicó el sillón para que me sentara. Después de obedecerlo, creí tener el derecho de preguntarle quién era y le rogué, con tono nada cortés, que me indicara su nombre y la razón que lo había forzado a invadir mi cuarto. Pero el hombre no se alteró y de inmediato me hizo comprender que deseaba seguir siendo por el momento lo que hasta entonces era para mi: un desconocido.
-El motivo que me trae ante usted -prosiguió sonriendo- se halla dentro de mi cartera y se lo haré conocer enseguida.
En efecto, advertí que llevaba en la mano un maletín de cuero amarillo sucio con guarniciones de latón gastado que abrió al momento extrayendo de él un libro.
-Este libro -dijo poniéndome ante la vista el grueso volumen forrado de papel náutico con grandes flores de rojo herrumbe- contiene una historia imaginaria que he creado, inventado, redactado y copiado. No he escrito más que esto en toda mi vida y me atrevo a creer que no le desagradará. Hasta ahora no le conocía más que su nombradía y sólo hace unos pocos días una mujer que lo ama me dijo que es usted uno de los pocos hombres que no se aterra de sí mismo y el único que ha tenido el valor de aconsejar la muerte a muchos de sus semejantes. A causa de esto he pensado leerle mi historia, que narra la vida de un hombre fantástico al que le ocurren las más singulares e insólitas aventuras. Cuando usted la haya escuchado me dirá qué debo hacer. Si mi historia le agrada, me prometerá hacerme célebre en el plazo de un año; si no le gusta me mataré dentro de veinticuatro horas. Dígame si acepta estas condiciones y comenzaré.
Comprendí que no podía hacer otra cosa que proseguir en esa actitud pasiva que había mantenido hasta entonces y le indiqué, con un gesto que no logró ser amable, que lo escucharía y haría todo lo que deseaba.
“¿Quien podrá ser -pensaba entre mí- la mujer que me ama y le habló de mí a este hombre? Jamás he sabido que me amara una mujer y si ello hubiera ocurrido no lo habría tolerado porque no hay situación más incómoda y ridícula que la de los ídolos de un animal cualquiera…” Pero el desconocido me arrancó de estos pensamientos con un zapateo poco elocuente pero claro. El libro estaba abierto y mi atención era considerada necesaria.
El hombre comenzó la lectura. Las primeras palabras se me escaparon; puse mayor atención en las siguientes. De pronto agucé el oído y sentí un breve estremecimiento en la espalda. Diez o veinte segundos más tarde mi rostro enrojeció; mis piernas se movieron nerviosamente; al cabo de otros diez segundos me incorporé. El desconocido suspendió la lectura y me miró, interrogándome humildemente con la mirada. Yo también lo miré del mismo modo e incluso como suplicando, pero estaba demasiado aturdido para echarlo y le dije simplemente, como cualquier idiota sociable:
-Continúe, se lo ruego.
La extraordinaria lectura continuó. No podía estarme quieto en el sillón y los escalofríos recorrían no sólo mi espalda, sinó también la cabeza y el cuerpo entero. Si hubiese visto mi cara en un espejo tal vez me hubiera reído y todo habría pasado, ya que probablemente reflejaba un abyecto estupor y un furor indeciso. Traté por un momento de no seguir oyendo las palabras del calmo lector pero no logré sino confundirme más y escuché íntegra, palabra por palabra, pausa tras pausa, la historia que el hombre leía con su cabeza roja inclinada sobre el bien encuadernado volumen. ¿Que podía o debía hacer en tan especialísima circunstancia? ¿Aferrar al maldito lector, morderlo y lanzarlo fuera del cuarto como a un fantasma inoportuno?
¿Pero por qué debía hacer eso? Sin embargo, aquella lectura me producía un fastidio inexpresable, una impresión penosísima de sueño absurdo y desagradable sin esperanza de poder despertar. Creí por un momento que caería en un furor convulsivo y vi en mi imaginación a un enfermero uniformado de blanco que me ponía la camisa de fuerza con infinitas y desmañadas precauciones.
Pero finalmente terminó la lectura. No recuerdo cuántas horas duró, pero aún en medio de mi confusión noté que el lector tenía la voz ronca y la frente húmeda de sudor. Una vez cerrado el libro y guardado en su maletín, el desconocido me miró con ansiedad aunque su mirada no tenía ya la avidez del comienzo. Mi abatimiento era tan grande que él mismo lo advirtió y su admiración aumentó enormemente al ver que me restregaba un ojo y no sabía qué contestarle. Me parecía en ese momento que nunca más podría volver a hablar y hasta las cosas más simples que me rodeaban se presentaron a mis ojos tan extrañas y hostiles que casi tuve una sensación de repugnancia. Todo esto parece demasiado vil y vergonzoso; pienso lo mismo y no tengo indulgencia alguna para mi turbación. Pero el motivo de mi desequilibrio era de mucho peso: la historia que aquel hombre había leído era la narración detallada y completa de toda mi vida íntima interior y exterior. Durante aquel lapso yo había escuchado la relación minuciosa, fiel, inexorable de todo lo que había sentido, soñado y hecho desde que vine al mundo. Si un ser divino, lector de corazones y testigo invisible, hubiese estado a mi lado desde mi nacimiento y hubiera escrito lo que observó de mis pensamientos y de mis acciones, habría redactado una historia perfectamente igual a la que el ignoto lector declaraba imaginaria e inventada por él. Las cosas más pequeñas y secretas eran recordadas y ni siquiera un sueño o un amor o una vileza oculta o un cálculo innoble escaparon al escritor. El terrible libro contenía hasta sucesos o matices de pensamiento que ya había olvidado y que recordaba solamente al escucharlas.
Mi confusión y mi temor provenían de esta exactitud impecable y de esta inquietante escrupulosidad. Jamás había visto a ese hombre; ese hombre afirmaba no haberme visto nunca. Yo vivía muy solitario, en una ciudad a la que nadie viene si no es forzado por el destino o la necesidad, y a ningún amigo, si aun podía decir que los tenía, le había confiado nunca mis aventuras de cazador furtivo, mis viajes de salteador de almas, mis ambiciones de buscador de lo inverosímil. No había escrito nunca, ni para mí ni para los demás, una relación completa y sincera de mi vida y justamente en aquellos días estaba fabricando fingidas memorias para ocultarme a los hombres incluso después de la muerte.
¿Quien, pues, podía haberle dicho a ese visitante todo lo que narraba sin pudor y sin piedad en su odioso libro forrado de papel antiguo color herrumbre? ¡Y él afirmaba que había inventado esa historia y me presentaba, a mí, mi vida, mi vida entera, como una historia imaginaria!
Me hallaba terriblemente turbado y conmovido, pero de una cosa estaba bien seguro: ese libro no debía ser divulgado entre los hombres. Aun cuando debiera morir ese increíble infeliz autor y lector, yo no podía permitir que mi vida fuese difundida y conocida en el mundo, entre todos mis impersonales enemigos. Esta decisión, que sentí firme y sólida en mi fuero íntimo, comenzó a reanimarme levemente. El hombre continuaba mirándome con aire consternado y casi suplicante. Habían transcurrido sólo dos minutos desde que terminó su lectura y no parecía haber comprendido el motivo de mi turbación. Finalmente, pude hablar.
-Discúlpeme, señor -le pregunté-. ¿Usted asegura que esta historia ha sido verdaderamente inventada por usted?
-Precisamente -respondió el enigmático lector ya un poco tranquilizado-, la he pensado e imaginado yo durante muchos años y cada tanto hice retoques y cambios en la vida de mi héroe. Sin embargo, todo ello pertenece a mi inventiva.
Sus palabras me incomodaban cada vez más, pero logré formular todavía otra pregunta:
-Dígame, por favor: ¿está usted verdaderamente seguro de no haberme conocido antes de ahora? ¿De no haber escuchado nunca narrar mi vida a alguien que me conozca?
El desconocido no pudo contener una sonrisa asombrada al oír mis palabras.
-Le he dicho ya -contestó- que hasta hace poco tiempo no conocía más que su nombre y que solamente hace unos días supe que usted acostumbraba aconsejar la muerte. Pero nada más conozco sobre usted.
Su condena estaba ya decidida y era necesario que no demorase en ser ejecutada.
-¿Está siempre dispuesto -le pregunté con solemnidad- a mantener las condiciones establecidas por usted mismo antes de comenzar la lectura?
-Sin ninguna duda -respondió con un ligero temblor en la voz-. No tengo otras puertas a las que llamar y esta obra es mi vida entera. Siento que no podría hacer ninguna otra cosa.
-Debo entonces decirle -agregué con la misma solemnidad, pero atemperada por cierta melancolía- que su historia es estúpida, aburrida, incoherente y abominable. Su héroe, como usted lo llama, no es sino un malandrín aburrido que disgustará a cualquier lector refinado. No quiero ser demasiado cruel agregándole todavía más detalles.
Comprobé que el hombre no aguardaba estas palabras y me di cuenta de que sus párpados se cerraron instantáneamente. Pero al mismo tiempo reconocí que su poder sobre mí mismo era igual a su honestidad. De inmediato reabrió los ojos y me miró sin temor y sin odio.
-¿Quiere acompañarme afuera? -me preguntó con voz demasiado dulce para ser natural.
-Cómo no -respondí, y luego de ponerme el sombrero salimos de la casa sin hablar.
El desconocido llevaba siempre en la mano su maletín de cuero amarillo y yo lo seguí delirante hasta la orilla del río que corría caudaloso y resonante entre las negras murallas de piedra. Una vez que echó una mirada a su alrededor y comprobó que no se hallaba nadie que tuviese aspecto de salvador se volvió hacia mí diciendo:
-Perdóneme si mi lectura lo hartó. Creo que nunca más me tocará aburrir a un ser viviente. Olvídese de mí no bien le sea posible.
Y estas fueron justamente sus últimas palabras, porque saltando ágilmente el parapeto y con rápido empuje se arrojó al río con su maletín. Me asomé para verlo una vez más pero el agua yo lo había recibido y cubierto. Una niña tímida y rubia se había percatado del rápido suicidio pero no pareció asombrarla demasiado y continuó su camino comiendo avellanas. Volví a casa después de realizar algunas tentativas inútiles. Apenas entré en mi cuarto me extendí sobre la cama y me adormecí sin demasiado esfuerzo, como abatido y quebrantado por lo inexplicable.
Esta mañana me desperté muy tarde y con una extraña impresión. Me parece estar ya muerto y esperar solamente que vengan a sepultarme. He tomado inmediatamente previsiones para mi funeral y fui personalmente a la empresa de pompas fúnebres con el fin de que nada sea descuidado. A cada momento espero que traigan el ataúd. Siento ya pertenecer a otro mundo y todas las cosas que me circundan tienen un indecible aire de cosas pasadas, concluidas, sin ningún interés para mí.
Un amigo me ha traído flores y le dije que podía esperar para ponerlas sobre mi tumba. Me pareció que sonreía, pero los hombres sonríen siempre cuando no comprenden nada.
Giovanni Papini

divendres, 16 d’agost del 2019

Companys.



ATUR DE PRIMAVERA 

Doncs ara, si voleu, podem asseure’ns
i reposar una estona;
davantmateix de casa hi ha un pedrís.
Convocarem la gent del veïnat:
la iaia Caterina i tots els altres,
i parlarem de les coses que passen
món enllà.
Del fons obscur dels anys
vindran a fer-nos companyia
les veus d’aquells que, com ara nosaltres,
van reposar en aquestmateix indret.
I, a poc a poc, ens sentirem de nou
aquietats i dòcils.
Perquè és així com s’hauria d’escriure
la història dels homes,
assajant de reprendre les paraules
en el seu profund origen.
Car tota cosa és subtil si la veu s’hi detura
tan tendrament com una mà que es clou
damunt la mà que estima.

Miquel Martí i Pol

dijous, 15 d’agost del 2019

Festa major.

Avui es festa grossa, no importa on estiguis. Dia de retrobar-se amb amics, de estar amb la família, de fer un bon dinar amb una llarga sobretaula, de ballar, de saltar, de viure !

La Mare de Dèu d'agost, el ferragosto. 

Fetsa !

dimecres, 14 d’agost del 2019

dimarts, 13 d’agost del 2019

Xisqueta.

Sense cap dubte, la ovella Xisqueta es la ovella del Pallars.

Segur que en podreu veure a la Fira de l'ovella i Concurs de gossos d'atura del Pallars de Llavorsí (17 y 18 d'agost).

dilluns, 12 d’agost del 2019

diumenge, 11 d’agost del 2019

Cadires.


La casa dels hostes.

L'ésser humà és una casa d'hostes.
Cada matí un nou nouvingut.
Una alegria, una tristesa, una maldat
Certa consciència momentània arriba
Com un visitant inesperat.

Dóna'ls la benvinguda i admeteu-a tots!
Fins i tot si fossin una munió de laments,
Que buiden casa teva amb violència
Així i tot, tracta a cada hoste amb honor
Pot estar creant-l'espai
Per a un nou delit

Al pensament fosc, a la vergonya, a la malícia,
Admeteu a la porta rient
I convida'ls a entrar
Sigues agraït amb qui vulgui que vingui
Perquè cada un ha estat enviat
Com un guia del més enllà.

Rumi, poeta Sufi del sigle XIII

dissabte, 10 d’agost del 2019

Flors al Prat.

"Benevolencia no quiere decir tolerancia de lo ruin, o conformidad con lo inepto, sino voluntad de bien."

Antonio Machado.

divendres, 9 d’agost del 2019

Espiell.


Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, veig que passa en Joan de cal frare, el pintor, l'artista, com l'anomenem per aquí. Passa amb el cap cot, amb la roba baldera, vella i gastada, neta, això si, perquè la seva mare en té cura. Si fos per ell ja hauria mort de fred i misèria envoltat dels seus quadres negres. Perquè en Joan de cal frare només pinta quadres negres, terribles per la seva negror, una negror que li surt de l'ànima o del cap, ves a saber, sobretot quan no es pren la medicació. Quan se la pren ho saps, perquè te'l trobes al banc del carrer Major, assegut al sol, fumant sense parar, i t'assenyala amb els dits grocs com urpes i et saluda: "Mossa! Que cada dia estàs més guapa! Ja li pots dir al teu home que vigili!", i riu de la seva facècia tronada i passada de moda, com si en comptes de tenir cinquanta anys en tingués cent cinquanta.


En Joan de cal frare ha creuat per la plaça cap cot, prim com un Quixot, fumant com sempre, amb la roba baldera i neta i espardenyes d'avi perquè sempre té fred als peus. Deu anar cap a l'ambulatori a cercar més medicació, quan no pinta i no està al banc del carrer Major el pots trobar a cal metge, a la recerca d'aquelles píndoles que el treuen del seu món de malson. "Esquizofrènia" em va xiuxiuejar en veu baixa la Conxita del Perot, un dia que em va aturar pel carrer per a explicar-me per milionèsima vegada com l'havien operat dels galindons i en Joan passà i em saludà, com sempre: "Mossa! Ja li ho has dit a l'home que et vigili?" i se n'anà rient, satisfet d'ell mateix. "No hi patiu dona, que ja es medica, son pare i sa mare ja n'estan al cas.", "Si, però i quan faltin? Què serà d'ell? I si acaba fent alguna bestiesa?", "Tranquil·la, imagino que l'assistenta social ja farà el que calgui, ui! Que tard! A veure si em tancaran a plaça! Ja ens veurem Conxita, cuideu-vos." I aprofito i me'n vaig corrent amb el cistell a la mà, perquè en realitat no m'interessen els galindons de la senyora Conxita ni la seva maledicència, ni el què passarà amb en Joan esquizofrènic quan faltin els seus pares, però formen part del meu paisatge i el món es ple de Conxites i Joans inevitables, reals.


Fa fred, i l'aire recorre tots els racons de la plaça, amb ferotgia, per això no hi ha ningú assegut als bancs. En aquesta hora el sol no hi toca i cap avi s'atreveix a caure per aquí per a reposar una estona i fer el xafarder. Només es veu la gent que passa, apressada, per coses de feina i ara la senyora Mercedes, que ha anat al supermercat a comprar amb la bata de boatiné, que sembla mentida que encara, al segle XXI, hi hagi dones que vagin amb la bata de boatiné a comprar, però és clar, la bata escalfa molt i en realitat en fa molt, de fred. Des de la meva finestra veig les pedres de la paret de l'església, el pedrís per a seure, els arbres nus, un fanal ... i entretant jo aquí, escrivint ...


Clidice.

dijous, 8 d’agost del 2019

Claustre.

Els claustres son llocs per al recolliment que quasi sempre estan enjardinats.

En llocs on la gent s'aïlla del mon per trobar-se a si mateixos, es posa una mica de natura dominant el espai.

El cristianisme diria que l'obra de Déu es superior a l'obra humana. Jo diria que som part de la natura i no s'entén una persona amb plenitud aïllada del ecosistema al que pertany.

dimecres, 7 d’agost del 2019

Estiu.


ESTIU

Ara és el temps d'estimar pels camins,
a la vora del riu on l'herba és blana i acollidora
i a l'ombra dels vells arbres,
a les fonts mig perdudes,
allí on el bosc és més íntim.

Ara és el temps de seure pels carrers
a parlar de futbol i de dones,
havent sopat,
formant grup a l'escassa voravia
i veure com les noies
travessen el carrer abans d'arribar
i passen i s'allunyen
una mica porugues.

Ara és el temps dels fusters i dels paletes,
temps de cantar tot treballant
a ple sol,
oblidant el risc de les bastides,
oblidant l'esforç
i la monotonia de la feina i del viure.

Ara és el temps de passejar amb les nenes
i la senyora que porta guants blancs
per amagar els estralls del lleixiu,
a la tarda del diumenge,
per l'ampla carretera vorejada de plàtans
dient adéu-siau a tothom
amb un gran gest del cap
i envejant la muller dels que passen.

Ara és el temps de les dones que cusen
a la penombra de les entrades
i s'adormen sovint damunt la feina,
i és el temps dels homes que fan la sesta
al racó més fosc de la casa
a les tardes de sol,
quan als carrers hi ha un silenci feixuc
i fa una calor despòtica.

Ara és l'estiu,
l'estiu massís i una mica absurd
però intensament bell,
que arriba sobtadament
una nit qualsevol de principis de juny
i que se'n va, també sobtadament,
una nit qualsevol de finals de setembre. 

Miquel Martí i Pol