Roure.

Hi havia una vegada un jardí plantat de tarongers, pomeres, pereres, rosers ... La bellesa, l'harmonia i el color inundaven el lloc. També habitava en ell un arbre trist. Estava desorientat i trist perquè no sabia què era i això ho deprimia fins a la desesperació.

-El que realment et falta és concentració - li deia la pomera convençut del seu saber fer - intenta-ho amb totes les forces i podràs tenir belles i saboroses pomes. Míra'm a mi ... Veus que fàcil és?

-Que ximpleria! No escoltis a aquest ignorant. Pomes ... Que vulgaritat! És molt més senzill i bell produir roses. Adornen el jardí, el perfumen ... És el que has de fer: roses boniques.

L'arbre escoltava els suggeriments i ho intentava tot sense èxit. Com no aconseguia ser com els altres, la seva frustració augmentava dia a dia. Un dia va arribar al jardí un mussol. Quan va veure la desesperació de l'arbre li va dir:

-Mira, no et preocupis en absolut! No hi ha raó per a això. El teu problema no és tan greu. És el mateix que pateixen molts éssers a la terra. Vaig a donar-te un consell que és la solució al que et passa. No dediquis la teva vida a intentar ser com els altres volen que siguis. Es tu mateix. Observa't, coneix-te, estima't molt com el que ets, no com et diuen que siguis. Per aconseguir-ho, escolta la teva veu interior ...

-¿Ser jo mateix? ... ¿Conèixer-? ... ¿estimar-me molt? ... ¿Escoltar la meva veu interior? ... L'arbre es va desesperar perquè no sabia com es feia això. El mussol va exclamar: Pots fer-ho i has de fer-ho. En això has de posar tot el teu afany. Relaxa't i mira en el teu interior. Escolta-ho!

Finalment l'arbre va comprendre el que havia de fer. Es va asserenar, va tancar els ulls i les orelles i es va escoltar a si mateix. Una veu en el seu interior li deia:

-Tu mai donaràs pomes perquè no ets una pomera. No floriràs roses a la primavera perquè no ets un roser ... Ets un roure. Tu destí és créixer fort i fer-te gran per donar aixopluc a les aus. Donar bona ombra per al descans dels caminants. Formar part de la bellesa d'un paisatge, per al delit de la natura ... Aquest ets tu. Tens una missió: compleix-!

Davant d'això, l'arbre es va reconèixer i va adquirir força i seguretat. Va exercir de roure i va recuperar per sempre la seva autoestima. Així, va omplir el seu espai i tots van aprendre a respectar-lo. Perquè es va posar al seu lloc i, sobretot, es respectava ell mateix i això és el que transmetia als altres.