dijous, 28 de febrer de 2019

El camí inesperat.


Des de dalt del Castell de la Pobla de Claramunt, hi baixa un camí, a la vora d'un cinglera, que potser no hagués pres si no fos per tu. Es un camí estret, d'aquells que ens agraden. Ni massa senzill ni massa dificultós, amb bones vistes, amb el perfum de les plantes de avui i la promesa de d'aromes y flors per venir.


El camí s'intueix endinsant-se un bosquet llunyà on pot girar a la dreta o l'esquerra. Tant se'n fa. Tenim la certesa de que ens anirà be, amb la seguretat de que un camí transitat per senglars no ens deixarà en una situació difícil. Baixem decidits, guiats per una companya estimada que es creu salvatge i valerosa. Recorrem la senda i de vegades tenim la temptació de baixar per on no toca i escapar de les passes marcades, o de fer drecera per camins esquerps que semblen portar-nos massa de pressa a algun lloc poc clar. Tots dos continuem serenys triant la trencada mes per instint que per reflexió profunda, per que la intuïció sovint està carregada d'un seny que la lògica no compren.

Baixem als camps d'ametllers. Ja esclaten les flors. Sentim la llum del sol a la pell i un aire de primavera avançada que fa agradable el passeig. Tu tafaneges vora el bancal i jo tasto alguna ametlla que va quedar l'any passat a les branques. Reprenem el camí. Ara bordejant els camps, després, mansament,  en un camí mes ample.

Son 35 anys de fer camí plegats. Ens coneixem les passes. Hem fet camí sota la pluja, el sol i la neu, sota dies pesats de bromes de plom, dies gloriosos de primavera i fosques nits d'hivern amb la claror de lluna, llargues tardes d'estiu, meravelloses nits estelades, matinades de rosada... no hi ha temps que pugui recordar que no hagi fet camí amb tu.

I en aquest camí, en alguns moments estranys, en aquells instants delicats, el temps es para, deixa de còrrer, i no sembla existir res mes en el mon. Llocs amagats en la fina línia del temps, fets només per que ens hi quedem. Es llavors quan realment estem vius, per que no compten ni hores ni segons, només per la màgia d'estar junts.

dimecres, 27 de febrer de 2019

El bisbe.


Una clau de volta amb la figura d'un bisbe, ara es al carrer. He buscat qui es sense èxit. Tinc algunes pistes, però cap de concloent. Probablement algú ho sabrà, però aquest home tant important com per fer-se retratar en la clau de volta, ha acabat al carrer, en un racó envoltat per les plantes que el deuen cobrir a la primavera, i fora de l'església on es va fer col·locar. 


Pobre Bisbe. 

dimarts, 26 de febrer de 2019

dilluns, 25 de febrer de 2019

Una finestra.

Por el agujero que fisgonea en la ventana  se ve su ojo mirando la calle.
Tantos años de vigilia han redondeado los bordes del boquete  que su dedo horadó en la tabla  y ahora alcanza a ver la esquina por donde se le llevaron al muchacho y  voltearon con él.

Entonces ella no estaba tullida ni se veía tan anciana la casa.

A veces saca su dedo por el hueco y les apunta.


Carlos Flaminio Rivera (Líbano, centro de Colombia,1960)

diumenge, 24 de febrer de 2019

Llibertat

Les cadenes de la esclavitud només lliguen les mans: es la ment el que fa al home lliure o esclau.
Franz Grillparzer - dramaturg austriac

dimecres, 20 de febrer de 2019

La flor del ametller.

Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.


I l'home que treballa al camp,

i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.


L'oreneta ha volat,

una mica indecisa,
ran mateix de l'aigua del riu,
s'ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s'ha perdut pels carrers en silenci.


I la mestressa que torna de comprar

ho ha dit als vailets de l'escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l'home que empeny un carretó pel carrer,
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
i n'ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu: 
La primavera ha arribat al poble. 


Miquel Martí i Pol

dilluns, 18 de febrer de 2019

La foto.

La meva foto amb el telèfon i la del fotògraf amb la càmera de fotos antiga, retraten l'Arc de Trionf, però a ben segur que seran molt diferents. Pensem ara en com la veuen tota la gens que hi ha.

diumenge, 17 de febrer de 2019

El ruc.

El ruc no es ruc. Es un animal intel·ligent al que nosaltres etiquetem com mancat de raciocini. 
Sovint les etiquetes condicionen la nostra mirada sobre les coses i ens impedeixen veure-les tal com son. Al anomenar-lo ruc, els rucs som nosaltres.

dissabte, 16 de febrer de 2019

La pedra.

Intentar moure la pedra, no et portarà a res. Però, pots esculpir-la, polir-la, pintar-la, fer-la miques, partir-la i tantes coses com t'imaginis. Fins i tot, conviure amb ella.

divendres, 15 de febrer de 2019

dijous, 14 de febrer de 2019

dimecres, 13 de febrer de 2019

Eina trencada.

Fins i tot una eina trencada pot ser de gran utilitat.

Tot depen de la imaginació que hi posis.

dimarts, 12 de febrer de 2019

dilluns, 11 de febrer de 2019

Èxit.

Posa el teu cor, ment i ànima, fins i tot en els actes mes petits.

Aquest es el secret del èxit.

Swami Sivananda.

diumenge, 10 de febrer de 2019

La cardomella.

Fa molt temps que la cardomella (el card cardener, escardassa, eguzkilore -flor de sol-) es utilitzada com a símbol solar, al menys del País Basc a Catalunya i en el sud de França. Es un símbol de protecció que es posa bàsicament en les portes de les cases, però es pot trobar en finestres i xemeneies. Serveix per allunyar els mals esperits, però també es un signe de identitat i de devoció.


La trobareu freqüentment també en capelles i esglésies, però aquest es el únic cas que conec d'apropiació de funcions manifesta (de la cardomella) per part de la església. En la foto hi ha una pica d'aigua beneïda que està en l'església de Salardú, on la podeu veure amb una creu. Sembla que algú va pensar que si el aigua no era beneïda per la creu, ho seria per la cardomella.

divendres, 8 de febrer de 2019

El gat.

Era un gat que tenia set vides. 
La primera s’acaba de seguida. 
La segona li va costar molt més, 
però fou veloç com un tren exprés.
La tercera que se’l va endur d’aquí
s’amagava en un maleït verí.
En la quarta vida, molt teatral,
va caure al fons d’un pou del brocal.
Humana fou la fi de la cinquena:
va llanguir d’amor, va finar de pena.
Amb la sisena mort tot és boirós,
però s’hi sentien lladrucs de gos.
I finalment, l’últim estratagema:
salvà la setena amb aquest poema!


Marcel Riera

Panikkar.

La felicitat es inversament proporcional a l'acceleració.

Raimon Panikkar

dilluns, 4 de febrer de 2019

Les murgues.

Com algunes coses a la vida, les murgues son delicioses, però no es poden menjar crues.

Cal preparar-les i no anar amb presses.

diumenge, 3 de febrer de 2019

La alarma.

Si per entrar en pànic a la vida, calgués que picar un botó, amb la possibilitat que ens posessin una multa, la vida seria molt mes plàcida.

dissabte, 2 de febrer de 2019

divendres, 1 de febrer de 2019

Finestra.


Aquell que mira des de fora per una finestra oberta no veu mai tantes coses com aquell que mira una finestra tancada. No hi ha objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós i més enlluernador que una finestra il•luminada per una espelma. El que es pot veure a la llum del sol mai no és tan interessant com el que passa darrera uns vidres. En aquest forat negre o lluminós la vida viu, la vida somia, la vida sofreix.


Fragment de “Les Finestres”, de Charles Baudelaire (Petits poemes en prosa) Traducció de J.Sala-Sanahuja.