dimecres, 25 de novembre de 2020

Finestra.

 


Decididament, la diferència m'agrada. 

Res interessant ni creatiu surt de la uniformitat.

Ja ho deia algú bastant espavilat : 
si vols trobar alguna cosa nova,
no facis sempre el mateix.

dimarts, 24 de novembre de 2020

Carta.

 


De vegades sorgeixen iniciatives sorprenents com aquesta.

Resulta que et pots escriure una carta a tu mateix i rebre-la en el temps que vulguis : de 3 mesos a 10 anys.

Es una iniciativa curiosa, aquesta de enviar els teus pensaments a algú, que no sent del tot tu, tindrà una relació amb tu d'una sola direcció. Realment encisador.


dilluns, 23 de novembre de 2020

Josep.


En Josep ha anat creixent. 

De fet, ara ja es bastant alt.

Li ha tocat néixer en aquests temps estranys que semblen la vigilia de molts canvis.

Tinc la sensació de que tot es provisional i malgirbat, metre 
sento les costures com grinyolen, a punt de petar.

De aquesta situació en Josep en farà la seva vida. I tants d'altres que vindran després i que probablement diràn el mateix que jo dic ara.

Però mentre ens passa la vida, el Josep ha anat creixent, i per molt temps quedarà el testimoni vora la porta.

diumenge, 22 de novembre de 2020

Canvis.


Tots els canvis que estem patint, em recorden a les obres del mercat de la Abacería.

Ho hem enderrocat tot i ens ha quedad una estructura vella, de ferros rovellats.  A mes, per arribar aquí ha estat necessari gastar molts diners (i els que queden per gastar). 

Veient la excavadora a dins de les runes, encara em pregunto si ha pagat la pena no fer-ho caure tot per tornar-ho a construir.


dissabte, 21 de novembre de 2020

divendres, 20 de novembre de 2020

Veritat.

 


Encara et creus tot el que llegeixes a internet ?

Encara et creus tot el que llegeixes ?

Encara et creus tot el que sens ?

Encara et creus tot el que penses ?


dijous, 19 de novembre de 2020

Son.

 


Fins i tot les meduses,
que no tenen un sistema nerviós centralitzat,

Així doncs, bons somnis.

dimecres, 18 de novembre de 2020

Flor.




Les flors ens agraden.
Les flors d'hivern encara mes.

I mes que per estranyes, per la capacitat de 
generar bellesa quan tot es advers.

Flors de tardor,
flors d'hivern.

dimarts, 17 de novembre de 2020

Oració.

 


El primer i millor efecte de la oració (no es l'únic) es parar la ment de mono. No es un efecte menor. Tampoc cal orar per aconseguir-ho. N'hi ha prou amb un mantra o repetint qualsevol lletania. 

Però per que la oració te tants adeptes ? Fàcil : te mes potencia per que el creient pensa que ve de Déu, o encara mes: que el vincula amb Déu. Per tant, en la ment del devot, tindrà mes força. La trampa està precisament aquí. Això dona a la oració un plus d'avantatja basat amb el placebo evident de la confiança del seu origen, però al mateix moment, limita la comprensió del que passa i com passa. Quant un mateix no es causant d'una cosa, la causa esdevé externa e incontrolable.

Moltes son les virtuts de l'oració, però mes grans son els seus perills.


dilluns, 16 de novembre de 2020

Machado de Assis.

 


Quan sentim Machado, pensen en un poeta. Alguns ens dos escriptors, però en son mes. Inclús anterior als altres i de una importància, al menys, similar. Joaquim Machado de Assis es un poeta brasiler, descendent d'esclaus. Aquí en teniu una mostra que he deixat en el brasiler original per que penso que s'entén prou be.


Passou; viu a porta aberta.

Entrou; queria rezar.

A vela ardia no altar.

A igreja estava deserta.


Ajoelhou-se defronte

Para fazer a oração;

Curvou a pálida fronte

E pôs os olhos no chão.


Vinha trêmula e sentida.

Cometera um erro. A Cruz

É a âncora da vida,

A esperança, a força, a luz.


Que rezou? Não sei. Benzeu-se

Rapidamente. Ajustou

O véu de rendas. Ergueu-se

E à pia se encaminhou.


Da vela benta que ardera,

Como tranqüilo fanal,

Umas lágrimas de cera

Caíam no castiçal.


Ela porém não vertia

Uma lágrima sequer.

Tinha a fé, — a chama a arder, —

Chorar é que não podia.



diumenge, 15 de novembre de 2020

Nocebo.

 


La superstició també es un tipus de màgia simpàtica.

Si ets supersticiós, creus que alguna cosa externa a tu, sense relació aparent, pot generar en tu conseqüències negatives. 

I funciona. Es el efecte nocebo. Encenen el mateix mecanisme que els ritus, tot i que ho fan en un sentit contrari, però amb una capacitat de realimentació que pot arribar a ser força mes gran. La por es un motor mes ràpid que la confiança i es devastadora.

Sense concessions : rebutja la superstició. Si no creus en ella, no en patiràs mai els efectes.



dissabte, 14 de novembre de 2020

Ritus.

 


Els ritus religiosos o espirituals, son una vesant de la màgia simpàtica.

Es dota d'intenció a la pròpia acció, que te efecte placebo, com a poc, en el propi subjecte.

Això fa que el practicant, sense conèixer el motiu pel que es genera el efecte, pugui ser el desencadenant.

Per tant, els ritus, en essència, son innecessaris només per qui conegui i sigui capaç de moure els mecanismes que associen. Es a dir, en la pràctica, per a molt poca gent.

Així doncs, respectem els ritus, per estranys que ens semblin.

Encara mes. Pots crear els teus ritus, ja que només importa el sentit que tinguin per a tu.


dijous, 12 de novembre de 2020

Mambrú.

 



Mambrú se fue a la guerra.

Mambrú se fue a la guerra,
que dolor, que dolor, que pena.
Mambrú se fue a la guerra,
no sé cuándo vendrá.
Do-re-mi, do-re-fa.
No sé cuándo vendrá.

Si vendrá por la Pascua,
mire usted, mire usted, qué gracia.
Si vendrá por la Pascua
por la Trinidad.
Do-re-mi, do-re-fa.
O por la Trinidad.

La Trinidad se pasa,
mire usted, mire usted, qué guasa.
La Trinidad se pasa.
Mambrú no viene ya,
Do-re-mi, do-re-fa.
Mambrú no viene ya.

Por allí viene un paje,
¡qué dolor, qué dolor, qué traje!
por allí viene un paje,
¿qué noticias traerá?
Do-re-mi, do-re-fa,
¿qué noticias traerá?

Las noticias que traigo,
¡del dolor, del dolor me caigo!
las noticias que traigo
son tristes de contar,
Do-re-mi, do-re-fa,
son tristes de contar.

Que Mambrú ya se ha muerto,
¡qué dolor, qué dolor, qué entuerto!,
que Mambrú ya se ha muerto,
lo llevan a enterrar.
Do-re-mi, do-re-fa,
lo llevan a enterrar.

En caja de terciopelo,
¡qué dolor, qué dolor, qué duelo!,
en caja de terciopelo,
y tapa de cristal.
Do-re-mi, do-re-fa,
y tapa de cristal.

Y detrás de la tumba,
¡qué dolor, qué dolor, qué turba!,
y detrás de la tumba,
tres pajaritos van.
Do-re-mi, do-re-fa,
tres pajaritos van.

Cantando el pío-pío,
¡qué dolor, qué dolor, qué trío!,
cantando el pío-pío,
cantando el pío-pá.
Do-re-mi, do-re-fa,
cantando el pío-pá 

dimecres, 11 de novembre de 2020

Far.

 


El far.

Cal preparar-se, doncs, per viure un temps
amb problemes, carències, injustícies
més intensos pels menys afavorits,
com ha passat d’ençà que el món és món
i els humans que hi vivim ens n’hem fet amos.

Miquel Martí i Pol


dimarts, 10 de novembre de 2020

Sensible.

 


Segons Buda, els sers sensibles estan fets de cinc agregats : matèria, sensació, percepció, formacions mentals i esperit.

Cap d'aquest predomina sobre els altres, per que per estar viu, es necessiten tots i en equilibri.



dilluns, 9 de novembre de 2020

diumenge, 8 de novembre de 2020

Reclosos.

 


La vida en reclusió de la pandèmia no fa que ens coneguem mes. En aïlla de la natura, que es el nostre espai, en absència del qual, només pot ser parcialment substituïda pels nostres iguals. Per això, no es estrany sentir-se desarrelat, mancat d'alguna cosa, per que realment ens falta el mes bàsic.

Que ens queda ? Nosaltres. Buscar en nosaltres allò que ens fa ser el que som tots alhora. Malgrat la dificultat, cal buscar refugi en els pilars interiors que ens uneixen. Deixar de ser un mateix.

...I paladejar les almoines de la vida : 
un raig de sol, 
un tros de cel, 
el vent a la pell...

dissabte, 7 de novembre de 2020

Fites.

 


En molts camins trobaràs 

fites que et serviran de guia.


Si no es així, es que ets tu qui les 

ha de posar.


divendres, 6 de novembre de 2020

La salamandra.


Te mala premsa, com tots els amfibis, i el fet de tenir neurotoxines com a mecanisme de defensa, segur que no ajuda. Tampoc el que pugui regenerar les extremitats que perd, cosa que la fa quasi màgica al nostres ulls.

Tot i ser un animal meravellós, es veu amenaçat per fongs, que cada dia son mes nombrosos. Per aquest motiu, es millor no interactuar amb elles, per la seva seguretat.

Estrany, no vol dir alié.

Vol dir poc comú.


dijous, 5 de novembre de 2020

Cadí.


 

Cadí, en llengua àrab, vol dir cabdill, home que mana. I precisament a partir d’aquest nom s’explica una història mil·lenària. 

Explica una llegenda que en el temps en què els moros s’havien instal·lat a la nostra terra hi havia un cadí o cabdill que era molt i molt ric. Els moros i els cristians estaven en guerra i, aquest cop, semblava que els nobles cristians s’havien posat d’acord a fer fora definitivament el cadí i els seus homes. En veure que les tropes dels senyors feudals anaven guanyant terreny cada cop més clarament, el cadí va pensar que era millor fugir i salvar la vida i el seu tresor. Va carregar les mules amb diversos cofres de monedes i pedres precioses, i ell i uns quants servidors fidels van emprendre la travessa de la serra. Ho van fer així perquè era l’únic lloc on no hi havia camins vigilats pels seus enemics. 

Van caminar i caminar serra amunt, però va arribar un moment que els senders es feien tan estrets i costeruts que semblaven corriols i no era possible passar-hi amb les mules i els cofres. El cadí, desesperat, va decidir enterrar el seu tresor allà mateix. Van cavar un gran forat entre les roques i els arbres, i van anar-hi abocant totes les monedes i les joies que portaven les mules. Després, aquests animals van ser llançats amb els cofres buits pendent avall. Tots els homes que formaven part de la comitiva Serra del Cadí van dirigir-se a l’altra banda de la serra i es van amagar. 

La guerra es va acabar i els cavallers cristians van tornar als seus castells pensant que, finalment, el cadí i els seus homes havien abandonat aquelles terres. Però no va ser així. Quan els sarraïns van veure que ja hi havia pau i tranquil·litat, van sortir de l’amagatall i van anar a buscar el tresor, disposats a traslladar-lo al territori que encara ocupaven els àrabs. Però per desgracia seva, ningú no va poder recordar on era exactament, perquè tots els llocs de la serra s’assemblaven i per més que cavaven, aquí i allà, no el trobaven. Desanimats i exhausts, se’n van haver d’anar amb les mans buides i pensant que la serra s’havia cruspit el tresor. Des d’aleshores, a la serra se l’anomena la Serra del Cadí i diuen que encara guarda un tresor. Potser és precisament per això que el Cadí llueix tant quan queda il·luminat pel sol.

dimecres, 4 de novembre de 2020

Tardor.



La bellesa existeix 
inclús si no hi som per veure-la.

Però el que sempre podem fer
es reviure-la.

dilluns, 2 de novembre de 2020

Coratge.

 


Un home amb coratge extern, 
s'atreveix a morir.

Un home amb coratge intern, 
s'atreveix a viure.

Lao Tse

diumenge, 1 de novembre de 2020

Inútil.


Certament, pot semblar inútil que algú posi un cor de ganxet en un arbre, però aquesta manca de vesant pràctica, no li resta ni una mica d'efectivitat.

I es que quan penses que tot està perdut, la gent segueix sorprenent-nos.