La vida en reclusió de la pandèmia no fa que ens coneguem mes. En aïlla de la natura, que es el nostre espai, en absència del qual, només pot ser parcialment substituïda pels nostres iguals. Per això, no es estrany sentir-se desarrelat, mancat d'alguna cosa, per que realment ens falta el mes bàsic.
Que ens queda ? Nosaltres. Buscar en nosaltres allò que ens fa ser el que som tots alhora. Malgrat la dificultat, cal buscar refugi en els pilars interiors que ens uneixen. Deixar de ser un mateix.
...I paladejar les almoines de la vida :
un raig de sol,
un tros de cel,
el vent a la pell...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada