Picant.

El cèlebre i contradictori personatge sufí Mulla Nasrudín va visitar l'Índia.

Va arribar a Calcuta i va començar a passejar per una de les seves bigarrades carrers. Tot d'una va veure un home que estava a la gatzoneta venent el que Nasrudín va creure que eren dolços, encara que en realitat es tractava de chiles picants. Nasrudín era molt llaminer i va comprar una gran quantitat dels supòsits dolços, disposat a donar-se un gran afartament.

Estava molt content, va seure en un parc i va començar a menjar xilis amb voracitat. Res més mossegar el primer dels xilis va sentir foc al paladar. Eren tan picants aquells "dolços" que se li va posar vermella la punta del nas i va començar a deixar anar llàgrimes fins als peus. No obstant això, Nasrudín continuava duent-sense parar els xilis a la boca. Esternudava, plorava, feia ganyotes de malestar, però seguia devorant els xilis.

Sorprès, un passejant es va aproximar a ell i li va dir:

- Amic, ¿no sap que els chiles només es mengen en petites quantitats?

Gairebé sense poder parlar, Nasrudín comento:

- Bon home, creu-me, jo pensava que estava comprant dolços.

Però Nasrudín seguia menjant xilis. El passejant va dir:

- Bé, està bé, però ara ja saps que no són dolços.
- Per què segueixes menjant?

Entre tos i sanglots, Nasrudín va dir:

- Ja que he invertit en ells els meus diners, no els vaig a tirar.

Mestre: No siguis com Nasrudín. Presa el millor per la teva evolució interior i llança l'innecessari o perniciós, encara que hagis invertit anys en això.