tot calla al meu voltant
i s’atenua.
Com és en va que pensi
en un destí més alt!
Ara, només, ple de silenci,
com la terra llaurada en caure el dia,
redossat a l’abric de les muntanyes,
en quietud i soledat espero
la caiguda suau de la llavor.
Tot és llavor: l’estrella de l’aurora,
l’or del ponent, el so d’una campana,
tot és llavor que brostarà potser.
Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia
se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor?
Cap força de l’altura no m’emporta.
Joan Vinyoli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada