Indefens, fràgil, fi com un dibuix a llapis,
mou les potetes amb delicadesa
mentre em xucla la sang.
Si el mato ara,
¿morirà feliç, o ebri de repugnància,
ple d’aquest suc vermell que ha d’empassar-se
obeint un impuls que no domina?
Que fàcil és unir, petit germà,
el teu destí i el meu: jo també diminut,
sobre la pell d’un déu que em deixa fer
un instant… O jo també esborrat
pel cop brutal, en el moment més dolç.
Que pervers i que fàcil,
si tu només volies una mica de sang,
és tenir-te a les mans i jugar amb les misèries
dels déus i dels mosquits.
PERE ROVIRA I PLANAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada