Es migdia d'un matí de desembre, que mes sembla de finals de setembre. L'envaeix la calma. S'atura al mig de l'ala nord. Sent l'escalfor reconfortant a la cara del sol d'hivern. Tanca els ulls i es deixa acaronar per l'escalfor. Es recorda a si mateix de petit i també fent el mateix, de jove, quan era novici... i sent amb naturalitat, com un record d'ell mateix, ja molt gran, fent el mateix.
Es deixa portar pel moment que mai podria dir quan ha durat. El temps s'ha aturat. Aquell instant al claustre s'ha fet etern, immutable, excels. I el monjo es conscient de la plenitud d'aquella experiència, com de cap altra. La mateixa experiència de quan era un crio, un novici, un monjo o un vell.
El sol, el claustre, la pregaria, han ajudat a crear-la. Però es l'home qui l'ha viscut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada