La gent sempre hem tingut el desig d'estar en companya d'altres. Sovint, al llarg del dia, pensem en els que ens importen i que ens agradaria compartir alguna cosa. La voluntat de saber també ens mou, i en motes circumstàncies, voldriem conèixer que ha passat, com s'ha sortit algú proper d'un moment complicat, que li angoixa o que vol. Fins i tot coses que parlant cara a cara, ens costarien de dir, potser surten millor per la punta dels dits. Aquesta petita finestreta s'ha convertit en un succedani de la comunicació interpersonal.
També en la feina. Les presses per comunicar-nos, la immediatesa per abordar els problemes, la bogeria del tot per ahir, les pors, emalis i mes emails, els caps exigents a tothora, la fina barrera que separa la privacitat de la feina sovint s'ha desdibuixat. La manera de treballar, en definitiva es plasma en el nostre us de les tecnologies.
Així doncs, es cert que el mitja posa les seves pròpies dependències, però les necessitats i els problemes que comporten ja hi eren.
El problema no es el telèfon. El problema es el motiu per que l'usem.
Cal que estimem els missatges mes que el mitjà.
Encara mes : cal que estimem mes el interlocutor, mes que el missatge.
Encara mes : cal que ens estimem mes a nosaltres mateixos per poder-nos expressar amb llibertat.
