Far.

 

El far.

Cal preparar-se, doncs, per viure un temps

amb problemes, carències, injustícies

més intensos pels menys afavorits,

com ha passat d’ençà que el món és món

i els humans que hi vivim ens n’hem fet amos.

Miquel Martí i Pol

Sensible.

 

Segons Buda, els sers sensibles estan fets de cinc agregats : matèria, sensació, percepció, formacions mentals i esperit.

Cap d'aquest predomina sobre els altres, per que per estar viu, es necessiten tots i en equilibri.

Gats.

 

Gat negre, gat blanc, 

l'important es que cassi ratolins.

Mao Zedong

Reclosos.

 

La vida en reclusió de la pandèmia no fa que ens coneguem mes. En aïlla de la natura, que es el nostre espai, en absència del qual, només pot ser parcialment substituïda pels nostres iguals. Per això, no es estrany sentir-se desarrelat, mancat d'alguna cosa, per que realment ens falta el mes bàsic.

Que ens queda ? Nosaltres. Buscar en nosaltres allò que ens fa ser el que som tots alhora. Malgrat la dificultat, cal buscar refugi en els pilars interiors que ens uneixen. Deixar de ser un mateix.

...I paladejar les almoines de la vida : 

un raig de sol, 

un tros de cel, 

el vent a la pell...

Fites.

 

En molts camins trobaràs 

fites que et serviran de guia.

Si no es així, es que ets tu qui les 

ha de posar.

La salamandra.

Te mala premsa, com tots els amfibis, i el fet de tenir neurotoxines com a mecanisme de defensa, segur que no ajuda. Tampoc el que pugui regenerar les extremitats que perd, cosa que la fa quasi màgica al nostres ulls.

Tot i ser un animal meravellós, es veu amenaçat per fongs, que cada dia son mes nombrosos. Per aquest motiu, es millor no interactuar amb elles, per la seva seguretat.

Estrany, no vol dir alié.

Vol dir poc comú.

Cadí.

 

Cadí, en llengua àrab, vol dir cabdill, home que mana. I precisament a partir d’aquest nom s’explica una història mil·lenària. 

Explica una llegenda que en el temps en què els moros s’havien instal·lat a la nostra terra hi havia un cadí o cabdill que era molt i molt ric. Els moros i els cristians estaven en guerra i, aquest cop, semblava que els nobles cristians s’havien posat d’acord a fer fora definitivament el cadí i els seus homes. En veure que les tropes dels senyors feudals anaven guanyant terreny cada cop més clarament, el cadí va pensar que era millor fugir i salvar la vida i el seu tresor. Va carregar les mules amb diversos cofres de monedes i pedres precioses, i ell i uns quants servidors fidels van emprendre la travessa de la serra. Ho van fer així perquè era l’únic lloc on no hi havia camins vigilats pels seus enemics. 

Van caminar i caminar serra amunt, però va arribar un moment que els senders es feien tan estrets i costeruts que semblaven corriols i no era possible passar-hi amb les mules i els cofres. El cadí, desesperat, va decidir enterrar el seu tresor allà mateix. Van cavar un gran forat entre les roques i els arbres, i van anar-hi abocant totes les monedes i les joies que portaven les mules. Després, aquests animals van ser llançats amb els cofres buits pendent avall. Tots els homes que formaven part de la comitiva Serra del Cadí van dirigir-se a l’altra banda de la serra i es van amagar. 

La guerra es va acabar i els cavallers cristians van tornar als seus castells pensant que, finalment, el cadí i els seus homes havien abandonat aquelles terres. Però no va ser així. Quan els sarraïns van veure que ja hi havia pau i tranquil·litat, van sortir de l’amagatall i van anar a buscar el tresor, disposats a traslladar-lo al territori que encara ocupaven els àrabs. Però per desgracia seva, ningú no va poder recordar on era exactament, perquè tots els llocs de la serra s’assemblaven i per més que cavaven, aquí i allà, no el trobaven. Desanimats i exhausts, se’n van haver d’anar amb les mans buides i pensant que la serra s’havia cruspit el tresor. Des d’aleshores, a la serra se l’anomena la Serra del Cadí i diuen que encara guarda un tresor. Potser és precisament per això que el Cadí llueix tant quan queda il·luminat pel sol.